quadrats grocs de pintura Titan

Al temps del passadís estret els quadres eren de mida 2x2. L'Ariadna va demanar permís a Doña Esmeralda per derruir envans i fer l'espai més ample, viu i lluminós, adequat a la seva darrera obra: una pintura de 7x3 amb el sol com a tema principal. Doña Esmeralda, molt reticent, al cap d'un mes d'insistència va accedir a tirar de moment un sol envà: "D'acord, de totes maneres la casa anirà a terra...", però l'Ariadna, posats a fer, va ensorrar tres parets més, total... Tanca la porta estampada de pintura groga, quadrícules de gamma càlida que són proves de color. Té cinc quilos de pes clavats en nansa a la mà, perquè la botiga de pintures queda a dos quilòmetres, no hi ha transport que la dugui a casa i a més, de la marca Titan només els quedava el pot gran. Seguirà insistint a Doña Esmeralda perquè li vengui el cotxe, és vell però ben cuidat i bon servei que li farà, a més... es mor de fàstic tancat a baix al garatge.

El sol de tarda entra de ple al loft espaiós. A la tela de 7x3 hi cau la llum i el groc esclata amb relleu dens. Es canvia i es posa la roba tacada. Omple un pot de melmelada amb la pintura acabada de comprar hi mescla blanc i una punta de taronja i se'n va a l'escala, poc il.luminada. L'Ariadna estampa un quadrat a la porta de fusta lacada de marró, la millor paleta per crear llum plàstica. Doña Esmeralda no sap que pinta la porta, però és que l'Ariadna no la vol atabalar més, és una dona gran i, total, no puja mai fins al quart pis.

tres frontisses que grinyolen

Al blanc del passadís estret hi ha pòsters de vells ídols. Un Che espectacular i el Bob Marley cara a cara. L'Asier tanca la porta amb un grinyol i plantofada, tira la bossa a terra i estripa el Che, bufa de dolor i clava amb una xinxeta al mateix pany l'esbós en paper de la pintada. Treu de la bossa cinc esprais, destapa el blau elèctric, el sacseja i ruixa el tros de paret que acaba de marcar amb llapis. L'ha hagut de reduir bastant, perquè la idea original era per una obra del carrer Tulleria de 25 x 3 m. Sona el cloc metàl.lic quan li queda encara superfície per cobrir. Es frega el front suat. No té bona perspectiva del traç i llança amb ràbia l'esprai a terra i ho remata amb un xut que envia el pot al menjador. Els genolls li grinyolen amb punxades intenses. S'arromanga els pantalons ratllats i s'observa les cames, plenes de blaus i morats dels cops de porra de la policia nacional. Agafa el vermell i amb un atac pinta tot l'esbós de paper i ruixa a la impensada part de paret fins que se li acaba amb cloc cloc cloc i pren l'esprai verd maragda i després el groc llimona i després el negre fins que esbufega i es queda tot ell ben buit. El passadís ja no és blanc. Esbufega colors mesclats sense línies, el cromatisme de la ment de l'Asier, confusa exaltada rabiüda impotent i el Bob Marley que s'ho mira sencer i amb la perspectiva ben plana. Del póster desclava una xinxeta. Amb la punta rasca la paret allà on el vermell trepitja el blau, ratlla i escrostona. Escriu en blanc de guix immaculat: LLIBERTAT. Algú pica la porta d'entrada. És Doña Esmeralda. L'Asier li diu que un dia arreglarà el timbre i la porta.

Asier: no hi ha cap altra sortida?
Andreu: jo he escrit una carta de denúncia als diaris.
Ariadna: i no es pot demanar, una pròrroga, per exemple?
Doña Esmeralda: No. Aviat rebré la carta d'expropiació. Un cop la rebi tindrem un mes per marxar, segons em van dir a l'ajuntament.
Ariadna: i si fa veure que no l'ha rebut, la carta?
Andreu: això no és possible, és ridícul. A més, no ens poden prendre el pis així per les bones, on volen que vagi jo, a la meva edat?
Asier: doncs s'ho comenci a creure.

doble volta de pany i clau

Al cap del passadís estret la claror de les cinc en punt omple retalls de periòdic damunt la taula del menjador. L'Andreu tanca bé la porta, se n'assegura amb dues voltes, penja l'abric, es treu les sabates i s'acomoda les sabatilles. En les sis passes del corredor es repeteix: avui sí, Doña Esmeralda, avui sí. Al menjador tanca les cortines, seu davant l'estesa de retalls en penombra i busca al diari del dia els resultats del sorteig de la loto. Se sap de memòria el seu 362409 perquè un any ara en fa vint li va donar molts milions, i va decidir jugar sempre d'amagat amb les mateixes xifres. Amb esperit ministerial repeteix cada tarda la mateixa funció: després de comprovar que no li ha tocat la loteria, obre els diaris per la pàgina dels lectors i busca la seva carta. Amb cert regust confirma que avui tampoc, i es disposa a retallar, una a una, les publicades. Un cop retallades les repassa, les apila i al cap del mes les enganxa en àlbums de fotografies. A cada àlbum s'hi va fer gravar: "Anatomia d'una societat". De tant en tant li agrada obrir els àlbums vells i rellegir, per exemple, la carta que un lector ple d'enginy va titular Cabreados por Cabrera del 91 en protesta perquè havien declarat l'arxipèlag Parc Natural i no s'hi podia edificar. Aquest retall es trobava al costat d'una altra carta, la seva del 91, titulada La sort dels jocs en relació amb les olimpíades. Per l'Andreu, poder veure una carta pròpia a una plana del diari és tot un repte, gairebé un èxit, podríem dir una batalla guanyada a l'atzar.

un sant Crist a la porta

Al llarg del passadís estret i opac hi ha penjades en renglera fotografies resclosides dels bells temps. Doña Esmeralda encén la bombeta pàl.lida de 40, gairebé mai es mira les imatges perquè té els ulls clavats a un cel encapotat des que es va morir l'Anton, repeteix el passadís de memòria amb el cistell ple i se n'adona, un cop a la cuina deixa el cabàs a terra, del pes del temps. La primera foto és herència dels besavis, tots dos negres de casament i seriosos perquè posaven davant d'un artefacte d'immortal transcendència. La darrera, són ella i l'Anton, a Núria, al costat d'un ruc. Tota la resta, ja us la podeu imaginar: del dia que es va graduar el fill, que ara viu a Europa; del dia que van celebrar la inaguració de la casa, feta quatre habitatges per mor d'una futura pensió miserable; del dia que van sortir a passeig amb el cotxe acabat d'estrenar i que ara dorm al garatge; de les noces d'argent, amb l'Anton, al cel sia; i un llarg etcètera tot en blanc i negre. Guarda els ous a la nevera Pare Nostre que esteu en el cel sigui s. v. n. v. n. v. r. f. v. v. a. t. c. f. c. n. p. c. d. d. S. d. a. p. n. c. a.c.n. p. n. d. n. p. n. c. t. a. d. q. m. amén, Ave Maria... i tanca el calaix del pa. Damunt l'hule hi ha carta de l'Ajuntament. No la vol obrir. Li fa pànic veure's al carrer, imaginar-se la vida sense aquestes parets, sense les fotografies, marxar de casa seva és abandonar la seva vida. És descuidar-se, oblidar i morir. La persiana de la cuina mig trencada filtra els raigs de la tarda que entren incisos fins el primer obstacle: el rosari de fusta polida i negra que penja al respatller de la cadira, el coixí plastificat de flors esgrogueïdes, l'engrut del terra.