tres frontisses que grinyolen

Al blanc del passadís estret hi ha pòsters de vells ídols. Un Che espectacular i el Bob Marley cara a cara. L'Asier tanca la porta amb un grinyol i plantofada, tira la bossa a terra i estripa el Che, bufa de dolor i clava amb una xinxeta al mateix pany l'esbós en paper de la pintada. Treu de la bossa cinc esprais, destapa el blau elèctric, el sacseja i ruixa el tros de paret que acaba de marcar amb llapis. L'ha hagut de reduir bastant, perquè la idea original era per una obra del carrer Tulleria de 25 x 3 m. Sona el cloc metàl.lic quan li queda encara superfície per cobrir. Es frega el front suat. No té bona perspectiva del traç i llança amb ràbia l'esprai a terra i ho remata amb un xut que envia el pot al menjador. Els genolls li grinyolen amb punxades intenses. S'arromanga els pantalons ratllats i s'observa les cames, plenes de blaus i morats dels cops de porra de la policia nacional. Agafa el vermell i amb un atac pinta tot l'esbós de paper i ruixa a la impensada part de paret fins que se li acaba amb cloc cloc cloc i pren l'esprai verd maragda i després el groc llimona i després el negre fins que esbufega i es queda tot ell ben buit. El passadís ja no és blanc. Esbufega colors mesclats sense línies, el cromatisme de la ment de l'Asier, confusa exaltada rabiüda impotent i el Bob Marley que s'ho mira sencer i amb la perspectiva ben plana. Del póster desclava una xinxeta. Amb la punta rasca la paret allà on el vermell trepitja el blau, ratlla i escrostona. Escriu en blanc de guix immaculat: LLIBERTAT. Algú pica la porta d'entrada. És Doña Esmeralda. L'Asier li diu que un dia arreglarà el timbre i la porta.