un sant Crist a la porta

Al llarg del passadís estret i opac hi ha penjades en renglera fotografies resclosides dels bells temps. Doña Esmeralda encén la bombeta pàl.lida de 40, gairebé mai es mira les imatges perquè té els ulls clavats a un cel encapotat des que es va morir l'Anton, repeteix el passadís de memòria amb el cistell ple i se n'adona, un cop a la cuina deixa el cabàs a terra, del pes del temps. La primera foto és herència dels besavis, tots dos negres de casament i seriosos perquè posaven davant d'un artefacte d'immortal transcendència. La darrera, són ella i l'Anton, a Núria, al costat d'un ruc. Tota la resta, ja us la podeu imaginar: del dia que es va graduar el fill, que ara viu a Europa; del dia que van celebrar la inaguració de la casa, feta quatre habitatges per mor d'una futura pensió miserable; del dia que van sortir a passeig amb el cotxe acabat d'estrenar i que ara dorm al garatge; de les noces d'argent, amb l'Anton, al cel sia; i un llarg etcètera tot en blanc i negre. Guarda els ous a la nevera Pare Nostre que esteu en el cel sigui s. v. n. v. n. v. r. f. v. v. a. t. c. f. c. n. p. c. d. d. S. d. a. p. n. c. a.c.n. p. n. d. n. p. n. c. t. a. d. q. m. amén, Ave Maria... i tanca el calaix del pa. Damunt l'hule hi ha carta de l'Ajuntament. No la vol obrir. Li fa pànic veure's al carrer, imaginar-se la vida sense aquestes parets, sense les fotografies, marxar de casa seva és abandonar la seva vida. És descuidar-se, oblidar i morir. La persiana de la cuina mig trencada filtra els raigs de la tarda que entren incisos fins el primer obstacle: el rosari de fusta polida i negra que penja al respatller de la cadira, el coixí plastificat de flors esgrogueïdes, l'engrut del terra.